Allà baix, al pla,
un llorer hi havia;
sota del llorer,
bona i adormida,
una dama jau
sobre una catifa;
la catifa és d’or
i de seda fina;
la dama és un cel,
d’hermosa i bonica.
Ai, si ella volgués,
jo la vetllaria
de dia i de nit,
de nit i de dia!
Mes un Rat Penat
que sempre la mira
prop d’ella s’està
i en ella s’encisa
sens moure’s de nit,
de nit ni de dia.
—Senyor Rat Penat,
per Déu, ¿no em diria
si és morta la dama
que mon cor admira?
Morta diuen que és,
mes jo la crec viva.
—No n’és morta, no;
sols està adormida.
Ja es despertarà
quan vinga lo dia,
quan l’hora n’arribe, quan l’hora ne sone,
quan l’hora ne sia.